Gràcies per visitar Jazz Expresso. Si t’agraden els programes, recomana’ls! Si no ho fas tu, ningú ho farà.
1.
Alexa Tarantino - The Roar and the Whisper (2025)
https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_lWaRW4PxMj7FnrRinT4qyvHo3n8wLurXQ
Alexa Tarantino (West Hartford, Connecticut, 1992) és una de les saxofonistes més rellevants de la nova generació del jazz nord-americà. Formada a l’Eastman School of Music i a la Juilliard School, destaca com a instrumentista de saxo alt i soprano, així com de flauta i clarinet, compositora i educadora. Ha col·laborat amb els Jazz at Lincoln Center Orchestra, Wynton Marsalis, Darcy James Argue, Cécile McLorin Salvant, i Arturo O’Farrill, entre molts altres. Amb discos publicats com a líder (Winds of Change, Clarity, Firefly), Tarantino ha estat reconeguda per Downbeat Magazine i JazzTimes com un dels talents emergents més potents.The Roar and the Whisper (Blue Engine Records, 2025) és el cinquè àlbum d’Alexa Tarantino, on la saxofonista explora la dualitat entre força i subtilesa dins el jazz modern. Acompanyada per Steven Feifke (piano), Philip Norris (contrabaix) i Mark Whitfield Jr. (bateria), amb col·laboracions de Cécile McLorin Salvant i Keita Ogawa, Tarantino desplega tot el seu talent compositiu i interpretatiu.
The Roar and the Whisper, Portrait of a Shadow, Luminance
______________________________
Brad Mehldau – Ride Into The Sun (2025)
https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_nGycPs89TIJsEUeiuQsxre3kZ4KrkFnZo
Ride Into The Sun ens mostra un Brad Mehldau sorprenent i polifacètic, dedicant un projecte ambiciosament jazzístic a la música melancòlica d’Elliott Smith. El disc inclou deu cançons de Smith, arranjades amb gran llibertat creativa, quatre temes originals inspirats en el seu univers i homenatges a Big Star i Nick Drake. Mehldau alterna formats de piano sol, orquestra de cambra i col·laboracions amb artistes com Daniel Rossen i Chris Thile.En concerts, entrevistes i notes de disc, Brad Mehldau ha remarcat que la seva passió pel pop ve, entre d’altres, del repertori dels Beatles, però també de Radiohead, Nick Drake i David Bowie. Considera que la música pop ben escrita pot ser objecte d’exploració instrumental en jazz, i que els Beatles són una font inesgotable d’inspiració i possibilitats. Ara ha triat el repertori d'aquest cantautor pop maleït que va ser Elliot Smith, mort molt jove en estranyíssimes circumstàncies.El que més sorprèn en Mehldau és la seva capacitat gairebé camaleònica per transformar matèria prima pop en territoris nous: harmonies atrevides, improvisacions elegants i un tractament emocional honest, delicat i profund. Ride Into The Sun exemplifica una vegada més perquè Brad Mehldau segueix sent una de les veus més inquietes i imprevisibles del jazz contemporani.
Formació:Brad Mehldau (piano), Daniel Rossen (guitarra, veu), Chris Thile (mandolina, veu), Matt Chamberlain (bateria), Felix Moseholm (contrabaix), orquestra de cambra.
Elliott Smith (1969-2003) va ser un cantautor nord-americà originari d’Omaha (Nebraska) i criat a Portland (Oregon). Conegut per la seva veu suau i melancòlica, i pel seu estil introspectiu, va destacar als anys 90 amb àlbums com Either/Or o XO, caracteritzats per lletres honestes i melodies delicades a guitarra o piano. Va ser nominat a l’Oscar el 1998 per la cançó “Miss Misery” a Good Will Hunting. La seva vida i carrera, marcades per la sensibilitat creativa i la lluita personal, el converteixen en una icona del folk indie. Va morir prematurament el 2003 a Los Angeles.
Between the Bars (Elliott Smith), Satellite (Elliott Smith), Sunday (Nick Drake)
_________________________________________
Denny Zeitlin – With a Song In My Heart: Exploring The Music of Richard Rodgers (2025)
https://dennyzeitlin.bandcamp.com/album/with-a-song-in-my-heart-exploring-the-music-of-richard-rodgers
Denny Zeitlin és un pianista i compositor nord-americà , nascut el 10 d’abril de 1938 a Chicago. Considerat una figura destacada en el jazz modern, ha gravat més de 35 discos i escrit més de 100 composicions pròpies. És conegut tant per la seva trajectòria musical—col·laborant amb músics com Joe Henderson, Herbie Hancock, Pat Metheny o Charlie Haden—com per la seva doble dedicació a la medicina, ja que és també psiquiatre i professor universitari.
Va començar a tocar el piano des de molt jove, primer orientat a la música clàssica, però més endavant es va apassionar pel jazz i la improvisació, inspirat per figures com George Shearing i Bill Evans. El seu estil es caracteritza per la sensibilitat, la creativitat harmònica i la integració d’elements del jazz clàssic i avantguardista.
A més, Denny Zeitlin va compondre la banda sonora de la pel·lícula Invasion of the Body Snatchers (1978), i també va treballar amb música electrònica.
El pianista Denny Zeitlin ret homenatge a Richard Rodgers amb el disc en solitari With a Song In My Heart: Exploring The Music of Richard Rodgers, en què reinterpreta i transforma onze peces emblemàtiques del legendari compositor. Considerat una figura fonamental del segle XX, Rodgers va integrar melodia i harmonia de manera natural, amb composicions atemporals que han seduït tant el públic com els jazzistes, per la seva gran capacitat d’inspirar noves lectures creatives.
Zeitlin, després de més d’una dècada de concerts a l’Oakland’s Piedmont Piano Company dedicats a grans compositors, va decidir centrar-se en Rodgers. Va redescobrir cançons clàssiques i va descobrir-ne de noves, escollint-les per treballar-les a fons a través de la improvisació, la restructuració formal, el canvi de compàs i la rearmonització, sempre mantenint l’esperit original de cada peça però aportant una visió nova i personal.
El disc recull peces enregistrades tant en directe com en estudi el 2019.
I Didn't Know What Time It Was, Wait Till You See Her, With a Song In My Heart
Una de les anècdotes més simpàtiques entre Denny Zeitlin i Bill Evans gira al voltant de la peça “Quiet Now”, una balada elegant i introspectiva composta per Zeitlin.
Evans va escoltar el tema en una actuació de Zeitlin i, segons explica la història, va quedar tan fascinat que ràpidament el va incorporar al seu propi repertori, fent-ne una de les balades més estimades en els seus concerts. Bill Evans no només la interpretava amb una delicadesa única, sinó que sempre mencionava que era obra de Denny Zeitlin, mostrant-li gran respecte.
Amb humor i gratitud, Zeitlin ha explicat en diverses ocasions que va ser una sorpresa deliciosa sentir la seva composició en mans d’un dels seus ídols, reconeixent que per a ell era tot un honor i, a la vegada, una font d’alegria veure com una petita peça seva, nascuda gairebé per casualitat, s’enlairava internacionalment gràcies a la sensibilitat d’Evans. Aquesta relació indirecta entre creador i referent jazzístic mostra l’esperit generós i càlid d’ambdós músics, on la música esdevé pont d’admiració mútua i complicitat artística
________________________________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada