Pablo Sanmamed — A Estrela Mostrada. Tradició, improvisació i creació contemporània
Pablo Sanmamed és un músic i contrabaixista gallec que ha anat construint una trajectòria marcada per la curiositat, la improvisació i la recerca de nous llenguatges a partir de la tradició. La seva música transita entre el jazz, les músiques antigues i tradicionals de la península, la composició contemporània i la improvisació, sempre amb una mirada molt personal.
Amb projectes com Ben Vennas Maio i A Estrela Mostrada, Sanmamed s'apropa a repertoris de diferents èpoques per transformar-los i portar-los cap a un terreny propi, on les melodies antigues conviuen amb harmonies modernes, polirítmies, improvisació i una instrumentació poc habitual. En aquest procés, la tradició no apareix tant com un patrimoni intocable sinó com un punt de partida per experimentar.
Parlem amb ell sobre els seus inicis, el descobriment de la música com a camí vital, el contrabaix, les seves influències, la literatura i les altres arts, la gestació dels seus projectes, el procés de composició i gravació, i la manera d'entendre avui la relació entre música antiga, jazz i improvisació.
A Estrela Mostrada 🎉O sexteto liderado por Sanmamed ao contrabaixo integra voces e instrumentos que transcenden fronteiras: a salterista Begoña Olavide, a cantante Elena Tarrats, o violagambista Xurxo Varela, o pianista Iago Mourinho e o percusionista Chus Pazos.
Ben Venas Maio (2020) - Ben Vennas Maio
Ben Venas Maio (2020) - O Fondo do Mar
16/04 (2018) - De BCN a SCQ
A Estrela Mostrada (2026) - Messatges
A Estrela Mostrada (2026) - Por que trovar?
A Estrela Mostrada (2026) - A Estrela Mostrada
A Estrela Mostrada (2026) - Ondas do Mar de Vigo
A Estrela Mostrada (2026) - Adicado a Q
______________________________________________________
Entrevista a Pablo Sanmamed.
En aquesta entrevista, el contrabaixista i compositor gallec Pablo Sanmamed rep al Jazz Expresso a pocs quilòmetres de la plaça de l'Obradoiro de Santiago, per parlar del seu darrer disc, A Estrela Mostrada* (2026), i repassar una trajectòria que arrenca als dotze anys, quan va començar a tocar en grups de rock i punk abans de formar-se acadèmicament en violoncel i piano al Conservatori de Santiago.
Formació i primers passos
Sanmamed recorda que la seva relació amb la música va començar d'hora, influenciat pel fet que el seu pare tocava la mandolina, tot i que no era un músic dedicat. Als onze o dotze anys va entrar en un grup de rock com a guitarrista i després com a baixista elèctric, una experiència que el va portar a buscar formació reglada. Va estudiar violoncel amb Dalibor Sebestnik —un músic integral que també havia estudiat trombó i tocava el baix— i després va passar al piano. Va ser el mateix Dalibor qui li va suggerir que es passés al contrabaix, davant la necessitat d'un contrabaixista per a un concert.
Més endavant va ampliar la seva formació amb professors com Paco Charlín, Quique Alvarado, Mariano Martos i Iñigo Azurmendi, aprofitant qualsevol oportunitat per aprendre de músics que tocaven el contrabaix a Galícia. Paral·lelament a la formació clàssica, un amic saxofonista el va introduir en el jazz, començant pels standards, i així va descobrir la improvisació com a eina d'expressió i l'harmonia contemporània com a llenguatge per abordar estils diversos, des del jazz fins al folk.
Referents i manera d'entendre el contrabaix
Quan se li pregunta pels referents, Sanmamed evita citar un sol nom i subratlla la importància d'escoltar molta gent, des de clàssics com Ray Brown o Ron Carter —del qual destaca la vigència als 84 anys, amb concerts diaris al Birdland i un podcast propi— fins a músics contemporanis poc coneguts que apareixen a Spotify amb poques reproduccions. Per a ell, escoltar àmpliament és una pràctica "molt higiènica" que alimenta la pròpia manera de tocar.
Galícia com a context musical
Sanmamed defensa que Galícia té "molt amor per la música" en totes les seves facetes —jazz, clàssica, folk, electrònica— i que això es tradueix en una vida musical intensa, sostinguda en part per tradicions com les bandes municipals. Això ha generat un entorn on molta gent toca, encara que no sigui en grans escenaris, i on hi ha un respecte profund per la pràctica musical.
Silenci, espai i evolució estètica
Sobre la relació amb el silenci i l'espai, admet que de jove tendia a "tocar mass notes", una dinàmica que va canviant amb l'edat i la maduresa. Això no vol dir que tocar moltes notes sigui sempre un defecte: depèn de l'estètica del repertori. Per exemple, un concert barroco o clàssic pot exigir virtuosisme i densitat, no com a exhibició sinó com a part del llenguatge.
Col·laboracions i discografia
Sanmamed considera que totes les seves col·laboracions han estat importants, perquè de cada gravació s'aprèn alguna cosa. Recorda que als anys noranta les sessions d'enregistrament eren molt diferents: es gravava per pistes, sovint amb metrònom i sense context, una metodologia que avui ha donat pas a gravacions més orgàniques que valoren el conjunt per sobre de la perfecció individual.
Entre les seves col·laboracions destaquen projectes que el van portar a tocar a Barcelona al festival Tradicionàrius (cap al 1996-97) amb el grup folk Fía na Roca, una experiència que va sortir fins i tot a TV3. D'aquella època li va quedar una petita melodia d'Alfons X que després va integrar en el disc que presentem avui, A Estrela Mostrada.
Els tres darrers discos: continuïtat i ruptura
Els seus tres últims àlbums —Ben Vennas Maio* (2020), Zugunruhe* (2023) i A Estrela Mostrada* (2026)— formen un itinerari amb continuïtats i ruptures.
Ben Vennas Maio* neix com un projecte per explorar les Cantigas de Santa Maria d'Alfons X el Savi des d'una perspectiva que uneix música medieval i jazz. Va sorgir per encàrrec d'una discogràfica que li demanava alguna cosa diferent dels seus discos de trio, i aprofitant una ajuda econòmica guanyada per concurs.
Zugunruhe* (2023) és un disc de trio o quartet que incorpora un oboè/corn anglès, allunyant-se del so més tradicional de trompeta en context jazzístic. Va guanyar el primer premi dels Premios Martín Códax, un reconeixement que va validar la seva aposta per integrar instruments i llenguatges poc habituals en aquest context.
A Estrela Mostrada* (2026) és la continuació natural de Ben Vennas Maio, amb una concepció més peninsular: incorpora temes en occità (per la veu d'Elena Tarrats, catalana), música de trobadors portuguesos i una peça d'estètica andalusí, gràcies a la col·laboració de Begoña Olavide, especialista en música andalusí.
Sanmamed explica que intercala discos instrumentals (trio/quartet) amb discos de música cantada perquè això li exigeix "pensar d'una manera diferent". Tant Ben Vennas Maio com A Estrela Mostrada els concep més com a arranjaments sobre música antiga que com a composicions originals, tot i que hi ha peces pròpies basades en melodies antigues.
El títol A Estrela Mostrada i la dimensió espiritual
El títol del disc surt directament de les Cantigas de Santa Maria: en un dels textos apareix la idea de "mostrar", i això, juntament amb una estètica vinculada a l'hivern i el Nadal, va donar peu al concepte del disc. La portada manté la mateixa noia que a Ben Vennas Maio, ara quatre anys més gran, per reflectir el pas del temps dins del projecte.masjazzdigital+1
Pel que fa a la dimensió religiosa de les cantigues, Sanmamed reconeix que aquest era el punt que més li "rechinava", perquè no es considera una persona religiosa, encara que sí espiritual. Per això va intentar descontextualitzar les lletres tot el possible, centrar-se en la música i evitar que el disc es llegís només des d'una perspectiva confessional.
Tensió entre melodia antiga i harmonia contemporània
Un dels motors del projecte és la tensió entre melodies medievals i harmonies absolutament contemporànies. Sanmamed subratlla que les cantigues són modals, cosa que li permet tractar-les com a centres tonals o modals i harmonitzar-les lliurement, utilitzant les notes de la melodia com a tensions dels acords. Això li dona molta llibertat tonal i li permet modular, sovint per terceres menors, buscant colors emocionals més que no pas solucions purament tècniques.
El ritme també és clau: prefereix construir els temes a partir del ritme abans que de l'harmonia, jugant amb irregularitats. A Estrela Mostrada és més regular que el disc anterior: hi ha compassos de 3/4, però gairebé cap 4/4 estricte, a diferència de composicions més experimentals dels noranta basades en 5/4 , 7/4 o altres amalgames. De fet, defensa que els compassos simples com el 4/4 són històricament molt antics dins la tradició europea, i que les amalgames (5/8, 7/8, etc.) també formen part de la música popular: recorda com el seu sogre, de Valladolid, cantava cançons en 5/8 sense plantejar-se la mètrica.
Dificultats i equip humà
Una de les peces més difícils de portar al seu llenguatge va ser "Por qué trovar", una composició pròpia basada en les cantigues 247 i 248, en 7/4. La notació antiga és interpretativa i li va costar trobar una manera natural de fer encaixar la melodia dins d'aquesta mètrica irregular
Sanmamed insisteix en la importància de trobar l'equip adequat: per a aquests projectes ha comptat amb músics com Elena Tarrats (veu), Xurxo Varela (viola de gamba), Begoña Olavide (salteri, veu), Iago Mourinho (piano) i Chus Pazos (bateria), entre d'altres. Subratlla que una bona intèrpret com Elena Tarrats és capaç de defensar melodies molt senzilles aparentment, fins i tot amb harmonies complexes sota, "anant a tir fet".
Projecte obert i futur
Ben Vennas Maio va quedar "obert" com a projecte, i això el va portar naturalment a A Estrela Mostrada. Sanmamed reconeix que hi va haver molts descartes per limitacions del format vinil, i que li agradaria continuar la sèrie amb un tercer i un quart disc, obrint-se cap a una mirada més europea, explorant repertoris d'Anglaterra i altres tradicions.
Agraïments a Casa de Amancio, escenari de l'entrevista .https://casadeamancio.com/
