Jazz Expresso a Sants 3 Rádio (16-10-26) 1177 Moisés P. Sánchez, Marta Sanchez, Baptiste Bailly Trio, Alex Skolnick Trio, David Ambrosio.

 

Moisés P. Sánchez

Where Light Begins 2026

Where Light Begins és el nou àlbum del pianista i compositor espanyol Moisés P. Sánchez, publicat l'any 2026 per Fresh Sound Records. Enregistrat a Barcelona entre el 17 i el 20 de febrer de 2026 als Camaleon Studios, el disc suposa un canvi important en la seva carrera: per primera vegada en vint anys com a líder, Sánchez renova el trio que l'acompanya, incorporant el contrabaixista Chris Jennings i la bateria Naíma Acuña, que aporten una "frescor" a les seves composicions.

El disc neix de la necessitat de trobar una "llum" en els moments més foscos, i la crítica destaca que l'àlbum "evoca la baixada als inferns propis, tot conservant la voluntat d'acomplir el treball interior que permet tornar al món". El pianista confessa que la seva música ha de néixer de la vida i no de fórmules, i que cada peça revela una part de la seva vida, des de les més íntimes fins a les més accessibles, deixant espai perquè l'oient s'hi identifiqui.

Músics que intervenen: Moisés P. Sánchez (piano, Rhodes, teclats, programació), Chris Jennings (contrabaix), Naíma Acuña (bateria).

Escoltem: A New Day, Invisible Maps

Enllaç ↗

Marta Sanchez

For the Space You Left 2026

For the Space You Left és el primer àlbum en solitari de la pianista i compositora espanyola Marta Sánchez, publicat el 17 d'abril de 2026 pel segell Out of Your Head Records. Es tracta d'un disc íntegrament per a piano preparat, enregistrat el febrer del 2024 a l'Opus Studios de Berkeley, Califòrnia, per l'enginyer Adam Muñoz, i mesclat i masteritzat per Dave Darlington.

El projecte va néixer de dues experiències d'aïllament i solitud: la primera, durant una residència a MacDowell el 2017, on va començar a experimentar amb la preparació del piano per superar la seva por a tocar sola i per crear un "petit ecosistema de textures contrastants" a partir d'un sol instrument; la segona, durant el confinament de 2020, on es va imposar el repte de compondre una peça a la setmana. Aquestes vivències, marcades per la vulnerabilitat i l'autoconeixement, es reflecteixen en tó emocional i la introspecció de les nou composicions.

Marta Sánchez (piano preparat).

Escoltem: The Regret

Enllaç ↗

Baptiste Bailly Trio

Amour courtois 2026

Amour Courtois és l'àlbum del pianista francès Baptiste Bailly, publicat l'any 2025 per Bayard Musique. El disc, enregistrat a l'Abadia de Fontfroide, és un viatge imaginari que connecta la música medieval del segle XIV amb el jazz, la improvisació i les músiques del món. El trio, format per instruments que van des del piano i el baryton a cordes (un instrument antic, membre de la família de les violes de gamba ) fins a la viela de roda i l'oud, reinterpreta melodies de l'Ars Nova (moviment musical que va sorgir a França i els seus voltants durant el segle XIV ) amb una gran llibertat, conservant-ne les melodies però transformant-ne els arranjaments, les harmonies i els ritmes.

Baptiste Bailly és un pianista i compositor francès que ha desenvolupat una carrera basada en la hibridació de gèneres, des de la posada en música de poemes espanyols fins a l'exploració del blues americà. La seva passió per la música medieval va néixer durant els seus estudis de musicologia, i va cristal·litzar en conèixer el músic Matthew Baker (baryton a cordes) i Efrén López (oud, viela de roda), que comparteixen la seva visió d'un repertori que travessa tradicions escrites i orals.

Músics que intervenen: Baptiste Bailly (piano, arranjaments), Matthew Baker (baryton a cordes), Efrén López (oud, vielle de roda).

Escoltem: Amoureux suy, et me vient toute joye, Se d'amer me repentoie, De fortune me doi pleindre et loer

Enllaç ↗

David Ambrosio

Civil Disobedience 2026

El nom "Civil Disobedience" (Desobediència Civil) triat per David Ambrosio per al seu projecte té un significat que va més enllà de la música i està profundament arrelat en el context social i polític.

Segons la informació de la pròpia pàgina web del projecte, el nom respon a dues idees clau:

1. Context històric de la música:

Les composicions que recupera el projecte són de l'era Blue Note de finals dels anys 60, un període de grans convulsions socials als Estats Units (moviment pels drets civils, protestes contra la guerra del Vietnam, etc.). Ambrosio descriu aquella època com un temps de "commoció social i disturbis civils". La música d'aquells compositors, sovint "inèdita i menyspreada" en el seu moment, era un reflex d'aquell esperit de ruptura i de lluita.

2. Paral·lelisme amb el present:

Ambrosio subratlla que, "més de cinquanta anys després, Amèrica es troba de nou en una cruïlla", amb moviments socials que mostren "paral·lelismes significatius" amb aquella època transformadora. Per tant, el nom "Civil Disobedience" serveix per establir un pont entre el passat i el present, recordant que la música pot ser un vehicle de resistència, de consciència social i de memòria històrica.

En resum, no és un nom aleatori. És una declaració d'intencions que vincula la música recuperada amb l'ideal de la desobediència civil com a forma de protesta i canvi social, tant en el seu context original com en l'actualitat.

Aquestes peces, segons la web, van romandre "dormides durant dècades, inèdites i menyspreades en el seu moment".

"Irina" va ser composta pel llegendari bateria i compositor Joe Chambers, una figura clau del jazz dels anys 60 .

La peça prové de les sessions d'enregistrament de l'àlbum Patterns del vibrafonista Bobby Hutcherson, enregistrades l'any 1968 per al segell Blue Note Records. Aquest àlbum, però, no es va publicar fins a l'any 1980, i la seva música va romandre pràcticament inèdita durant més d'una dècada .

El nom "Irina" és una referència a Eirene, la deessa grega de la pau, la qual cosa connecta la peça amb la temàtica de justícia social i esperança que travessa tot el projecte Civil Disobedience

Músics que intervenen: Donny McCaslin (saxos), Ingrid Jensen (trompeta), Bruce Barth (piano), David Ambrosio (contrabaix), Victor Lewis (bateria).

Escoltem: Irina

Enllaç ↗

Alex Skolnick Trio

Prove You’re Not a Robot 2025

Prove You're Not a Robot és el sisè àlbum del trio novaiorquès liderat pel guitarrista Alex Skolnick, publicat el 7 de novembre de 2025 pel segell Flatiron Recordings. Enregistrat als Spain Recording Studios de Nova York.

El títol vol ser una reflexió irònica sobre l'era digital i una meditació sobre la humanitat, la interacció directa i l'espurna irreemplaçable de la interpretació en viu en temps d'intel·ligència artificial. El disc compta amb vuit temes, majoritàriament composicions originals de Skolnick (llevat de dos temes, una versió del "Breakdown" de Tom Petty i "Armando's Rhumba" de Chick Corea, que es converteix en "Armando's Mood").

Músics que intervenen: Alex Skolnick (guitarra), Nathan Peck (contrabaix), Matt Zebroski (bateria).

Escoltem: Armando’s Mood

Enllaç ↗

Jazz Expresso a Sants 3 Rádio 1176 Chris Potter, Henry Threadgill, Tomeka Reid, Peter Somuah.

Chris Potter – Alive With Ghosts Today – 2026

Alive With Ghosts Today és una suite composta per Chris Potter inspirada en la història de l'abolicionista John Brown, concretament en el seu atac de 1859 a Harpers Ferry, un moment que va exposar les contradiccions, la violència i els ideals al cor d'Amèrica. Potter utilitza aquesta narrativa per explorar les idees, el sacrifici i la tensió irresolta que encara ocupa la vida americana. El treball és considerat una obra significativa  d'una de les veus nés importants del jazz contemporani, que ens mostra Potter com a saxofonista, compositor i director de formacions en el seu millor moment.

Músics

Chris Potter – saxofons, Bill Frisell – guitarra, Burniss Travis – baix, Nate Smith – bateria, Rane Moore – clarinet, Zekkereya El-magharbel – trombó, Sara Caswell – violí.

El disc es va publicar el 8 de maig de 2026 a Edition Records.

Escoltem: Into Africa, This Earth Would Have No Charms For Me

https://chrispotterjazz.bandcamp.com/album/alive-with-ghosts-today

____________________________________

Henry Threadgill - Listen Ship 2025

*Henry Threadgill és un compositor i multiinstrumentista de Chicago, figura clau del jazz creatiu i membre històric de l’AACM, conegut per les formacions insòlites i per una escriptura molt estructural però altament expressiva. Amb Listen Ship (2025) porta aquesta recerca un pas més enllà amb una suite d’uns 50 minuts per a sis guitarres acústiques i dos pianos, una mena de laboratori sonor on treballa la seva sintaxi intervàl·lica de manera radical*.

*Threadgill neix el 1944 a Chicago, estudia música formalment i entra molt aviat al cercle de Muhal Richard Abrams i del que acabarà sent l’Association for the Advancement of Creative Musicians (AACM), un dels centres neuràlgics del jazz d’avantguarda de Chicago.* Es dona a conèixer amb el trio Air i després amb grups com X-75, Very Very Circus, Make a Move i Zooid, sempre jugant amb combinacions d’instruments poc habituals i amb rols molt específics per a cada músic.

*La seva música combina interès per les formes primerenques de jazz, ritmes de R&B i influències diverses amb un treball molt precís d’intervals, contrapunt i estructura. El reconeixement arriba al màxim nivell amb el Pulitzer pel disc In for a Penny, In for a Pound (2015)*, i més endavant amb la distinció com a NEA Jazz Master i membre de l’American Academy of Arts and Letters.

*Listen Ship és una suite llarga editada per Pi Recordings el setembre de 2025, un treball que s’inscriu en la fase en què Threadgill es presenta sobretot com a compositor i director, més que no pas com a intèrpret.* Després de projectes orquestrals com Double Up, Plays Double Up Plus (octet) o The Other One (ensemble de dotze músics), aquí concentra tota l’energia en un ensemble molt específic: sis guitarres acústiques (dues d’elles en registre de baix) i dos pianos.

*És una música que molts crítics descriuen com el seu experiment sonor més radical amb un ensemble, més proper al pensament de cambra contemporani que al jazz convencional, però impregnada del seu sentit del swing intern i del moviment corporal.*

Threadgill distribueix el material entre dos “camps” d’instruments: d’una banda les guitarres (incloent-hi Frisell, Okazaki i Brandon Ross) i els baixos acústiques; de l’altra, els dos pianos. El disseny formal fa que, sobretot al començament, pianos i guitarres s’alternin, com si fossin dos corrents sonors que entren i surten, amb guitarres que a vegades sonen com un clavecí estrany i pianos que evoquen textures properes a Anton Webern.

Crítics com George Grella i Phil Freeman remarquen que les guitarres treballen sovint amb una energia tallant, plena de figures ràpides i irregulars que poden recordar per moments el gypsy jazz, mentre que els pianos aporten línies més lentes, fantasmals i melancòliques que contrasten amb aquesta tensió. A partir de la secció “H” els dos grups comencen a sonar junts, però mantenint una mena de distància, com espècies diferents que comparteixen el mateix espai, fins arribar a “R”, el tram final, on tot convergeix i les textures giratòries de guitarres i baixos envolten els pianos en un clímax llarg i molt treballat.

Listen Ship continua una línia que ve de peces com “Noisy Flowers” i “The Mockingbird Sin” de Makin’ a Move (1995), escrites per conjunts de múltiples guitarres i cordes; aquí, però, porta l’obsessió per les famílies d’instruments fins a l’extrem. La música no busca tant un desenvolupament lineal com un moviment de flux i reflux, una mena de dansa circular on motius i textures tornen, es desplacen i es reconfiguren al voltant de la seva sintaxi d’intervals.

En el conjunt de la seva obra, Listen Ship apareix com un capítol tardà en què reafirma la seva manera de compondre per a intèrprets concrets, explotant el timbre i la personalitat de cada músic dins d’un sistema molt rigorós. És una peça concebuda tant per a ser escoltada amb atenció com per a ser assumida per altres ensembles, un material que pot alimentar lectures futures igual que els seus treballs emblemàtics amb Air, Zooid o els grans ensembles dels últims anys.

*Els músics que hi intervenen són: Henry Threadgill - composicions i direcció, Brandon Ross - guitarra soprano acústica, Bill Frisell - guitarra acústica, Gregg Belisle-Chi - guitarra acústica, Miles Okazaki - guitarra acústica, Jerome Harris - baix , Stomu Takeishi - baix elèctric acústic, Maya Keren - piano, Rahul Carlberg - piano.*

Escoltem: B

https://henrythreadgill.bandcamp.com/album/listen-ship

____________________________________

Tomeka Reid - dance! skip! hop! 2026

El Tomeka Reid Quartet presenta el seu quart àlbum, dance! skip! hop! (Out of Your Head Records, OOYH 041), gravat al Studio Brink de Richmond (Virgínia) i publicat el 13 de febrer de 2026 en vinil, CD i format digital. El disc comprèn cinc peces compostes exclusivament per Tomeka Reid, en què el quartet es mostra consolidat i fluid, combinant elasticitat melòdica, improvisació lliure i una forta cohesió rítmica. 

Músics: Tomeka Reid (violoncel), Mary Halvorson (guitarra), Jason Roebke (contraba, casset), Tomas Fujiwara (bateria). 

Escoltem: dance! skip! hop! 

https://outofyourheadrecords.bandcamp.com/track/dance-skip-hop

____________________________________

Peter Somuah - Walking Distance 2026

Peter Somuah és un trompetista i compositor ghanès , resident actualment als Països Baixos. El 2021 va guanyar el premi Erasmus Jazz per a joves talents i el 2022 va rebre el prestigios Edison Jazz Award amb el seu àlbum de debut Outer Space. Després va signar amb el label ACT Music, on va publicar Highlife el 2025, un àlbum que combina el jazz amb la tradició musical highlife de Ghana, i el març de 2026 va treure aquest Walking Distance. 

Walking Distance és el tercer àlbum de Peter Somuah per a ACT Music (el quart en total), publicat l'11 de març de 2026. 

Peter Somuah (trompeta, fliscorn), Anton de Bruin (Rhodes, orgue, teclats), Jens Meijer (bateria), Marijn van de Ven (baix), Danny Rombout (percussió), amb col·laboracions de Heleen Vellekoop (flauta a "300 Meters") i Nia Ralinova (violoncel a "300 Meters" i "Around the Corner") 

Escoltem: A Turn

https://music.youtube.com/watch?v=tmDl5U4ciZY&list=OLAK5uy_k7hBEk6yDTjMccGT838MHzdhVFZV_IpVk

____________________________________

Alan Braufman - Anthem for Peace - 2026

Alan Braufman és un saxofonista alt, flautista i compositor  nascut a Brooklyn el 1951. Va debutar com a líder amb Valley of Search el 1975.

El disc es una gravació registrada en un sol dia a la tardor de 2025 i publicada el 15 de maig de 2026. El text disponible el descriu com un treball liderat per Alan Braufman en format de quartet, amb peces breus i directes que es mouen entre espiritualitat, post-bop i referències d’influència oriental.

Músics: Alan Braufman, saxo alto i flauta; Patricia Brennan, vibràfon; Luke Stewart, contrabaix; Chad Taylor, bateria.

Escoltem: The Journey, Reflections on a Rainy Day

https://alanbraufman.bandcamp.com/album/anthem-for-peace

____________________________________

Sonny Rollins Quartet

Sonny Rollins, tenor sax; Kenny Drew, piano; Percy Heath, bass; Art Blakey, drums.

Apex Studios, NYC, December 17, 1951

Escoltem: This Love of Mine

____________________________________

Jazz Expresso a Sants 3 Ràdio (09-10-26) 1175 Yvonne Rogers, Ben Flocks, Ingrid Jensen, Virginia MacDonald.

_______________________________________

Yvonne Rogers - The Button Jar - 2026

Músics: Yvonne Rogers (piano)

Yvonne Rogers és una pianista, compositora i artista multimèdia nord-americana nascuda el 1999, que s'ha consolidat com una de les veus emergents més destacades del jazz contemporani. La seva música, profundament influenciada pel seu entorn rural a la costa de Maine, explora els límits entre la composició detallista i la improvisació lliure.

The Button Jar és un àlbum en solitari de la pianista i compositora nord-americana Yvonne Rogers, publicat el 8 de maig del 2026 segell Pyroclastic Records (de la pianista Kris Davis). El disc conté onze temes composats i tres peces completament improvisades. Rogers va créixer al Maine rural, sense televisió, i d’allà en va treure una imaginació nodrida per la solitud i la natura, un esperit que impregna cada nota.

El títol fa referència al pot de botons que feia servir la seva mare artista per a projectes manuals: cada botó és una petita possibilitat, igual que cada breu “miniatura” musical del disc. Les peces sovint acaben tan de sobte com han començat, però no pas per deixar res inacabat; al contrari, s’explora una idea fins al final sense cap farciment innecessari. 

Escoltem: Luster, The Button Jar, Mismatch, Puzzle Building

https://yvonnerogers.bandcamp.com/album/the-button-jar

 ___________________________________

Ben Flocks – Moonshades (2026)

Ben Flocks és un saxofonista i educador de jazz nord-americà, actiu sobretot a l’escena de Nova York i Califòrnia.

Moonshades és un disc on el saxofonista Ben Flocks aposta per un format contingut i molt cohesionat, amb un enfocament més atmosfèric que no pas virtuós. El projecte gira al voltant d’una idea bastant clara: construir un espai sonor nocturn, calmat i introspectiu, on el desenvolupament dels temes importa més que l’impacte immediat.

El repertori combina composicions originals amb algunes relectures de material estàndard.

El so de Flocks al tenor és especialment líric i contingut, amb un fraseig que prioritza la respiració i el color per sobre de l’exhibició tècnica. L’acompanyament es manté igualment discret, construint textures suaus que reforcen aquest caràcter contemplatiu.

Ben Flocks (saxo tenor), Garret Lang (contrabaix), Jay Bellerose (bateria i percussió), Will Graefe (guitarra) i John Fatum (guitarra i veu en un tema).

Escoltem: Moon and Sand

https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_kEZf7N2QAUFsbXgcsNbZvz6kPSjl1tgTM

 ___________________________________

Ingrid Jensen - Landings 2026

Landings és l'àlbum de la trompetista canadenca Ingrid Jensen, publicat el 2026 per Newvelle Records com a segon títol de la col·lecció Newvelle Ten. 

El quartet està format per Ingrid Jensen a la trompeta, Gary Versace a l'orgue, Marvin Sewell a la guitarra i Jon Wikan a la bateria. A la primera cançó, "Amsterdam After Dark", hi participa el llegendari saxofonista tenor George Coleman, antic membre de la banda de Miles Davis.

L'àlbum conté vuit temes: Amsterdam After Dark, New Body, Ida Lupino, Handmaidens Tale, Landings, The Workers Dance, Many Homes, Many Places i Home.

La crítica destaca que Jensen té un so distintiu i únic que la defineix com a trompetista singular. La música és colorida i contrastada, gràcies tant a la líder com als seus companys. Gary Versace estableix les bases harmòniques i fa solos emocionants, mentre que Marvin Sewell, conegut per treballar amb Cassandra Wilson, Jack DeJohnette i Charles Lloyd, és descrit com "one of a kind".

Escoltem: New Body, Ida Lupino

https://newvellerecords.bandcamp.com/album/landings

______________________________________________

Virginia MacDonald - In Search Of... - 2026

Virginia MacDonald és una clarinetista i compositora canadenca, nascuda a Toronto i establerta a Nova York des del gener del 2026. És filla del saxofonista Kirk MacDonald, un dels músics de bop més destacats del Canadà, i va créixer en un ambient musical, envoltada de músics i de discos de saxofonistes com Charlie Parker, Sonny Rollins i Joe Henderson. Ha estat guardonada amb el premi Juno (l'equivalent canadenc dels Grammy) i ha guanyat el Concurs Internacional de Clarinet Corona. Abans de publicar el seu primer disc com a líder, havia participat en més de vint enregistraments com a col·laboradora. Ha tocat amb músics de primer nivell i lidera el seu propi quartet, a més de coliderar un quintet amb el trompetista Joe Magnarelli i un quartet amb el clarinetista Todd Marcus.

In Search Of... és el seu àlbum de debut com a líder, publicat el 29 de maig de 2026 a través del segell Cellar Music Group. Va ser enregistrat al llarg de dos dies, el 2 i 3 de juliol de 2024, als estudis Acoustic Recording de Brooklyn (Nova York). Els músics que hi participen són Virginia MacDonald (clarinet), Geoffrey Keezer (piano), Ira Coleman (contrabaix), Curtis Nowosad (bateria) i Laura Anglade (veu, als temes 1 i 5). El disc conté vuit temes: sis composicions originals de MacDonald i dos estàndards del jazz: "Stardust" de Hoagy Carmichael i "Duke Ellington's Sound of Love" de Charles Mingus. 

El trombonista Michael Dease, guanyador d'un Grammy, escriu a les notes de l'àlbum que MacDonald "no només és una clarinetista excepcional, sinó que és una visionària, una innovadora i una pionera en el seu instrument, que està redefinint les possibilitats creatives del clarinet de jazz per a una nova generació". 

La crítica destaca la seva tècnica impecable, la seva capacitat per tocar hard bop amb la fluïdesa d'un saxofonista tenor i el seu paper com una de les poques clarinetistes de jazz femenines que mantenen viva la tradició del clarinet en el jazz post-bop.

Escoltem: In Search Of…, Last Call at Dimitri's

https://virginiamacdonald.bandcamp.com/album/in-search-of

___________________________

Jazz Expresso a Sants 3 Rádio 1174 Michael Brecker, Harald Walkate, Rafael Enciso, Human Being Human, Nabou.

Michael Brecker - Michael Brecker 1987

Avui hem començat amb aquest disc de 1987 perquè volia recordar al gran saxofonista Michael Brecker. No per cap motiu especial, es dona la circumstància que vaig escoltar aquest tema i vaig pensar que el que fa aquí Brecker és estratosfèric. Una digitació, un frasseig impecable. Un so rotund i precís. No descobreixo res. Però penso que està bé recordar-lo.

El disc Michael Brecker és el primer àlbum com a líder del saxofonista estatunidenc Michael Brecker, publicat el 1987 pel segell Impulse! (MCA/Impulse!). És notable que un talent tan important del jazz no hagués gravat un àlbum propi fins als 38 anys, tot i que ja era reconegut com el saxofonista més influent des de John Coltrane i havia aparegut en uns 700 àlbums com a músic de sessió.

L'àlbum es va gravar amb un quintet format per:

Michael Brecker – saxofon tenor i EWI (Electric Wind Instrument, un instrument de vent electrònic que imita sons mostrejats)

Pat Metheny – guitarra

Kenny Kirkland – piano i teclats

Charlie Haden – contrabaix

Jack DeJohnette – bateria

Escoltem: The Cost of Living 

https://music.youtube.com/watch?v=3nQO8xsbOFY&list=OLAK5uy_lOS_GutW6n-1N6jnA1pIApUFhN4VoJlYI"

_____________________________________________

Harald Walkate - Café Madrid, 2026

Harald Walkate és pianista, compositor i director de grup del projecte The New York Second, una formació amb seu als Països Baixos fundada l’any 2015. The New York Second ha publicat fins ara sis àlbums: Bay of Poets (2017), Emergo (2020), Music at Night (2022), After the Hours, the Minutes (2023), Room for Other People (2024, editat a inicis de 2025) i Café Madrid, que és el sisè treball del grup. Café Madrid recull onze composicions originals de Harald Walkate, algunes escrites poc abans de la sessió d’estudi i d’altres datades fins al 1995. Segons Walkate, el repertori es va escollir per mostrar la textura sonora complementària del piano i el vibràfon. 

Músics: Harald Walkate, piano, Rob Waring, vibràfon, Max Sergeant, bateria, Lorenzo Buffa, contrabaix.

Lloc i data d’enregistrament: enregistrat el febrer de 2025 a l’estudi Wedgeview, als Països Baixos.

Escoltem: Algerian Boardwalk, Skylines

https://music.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_mY9uzF3S5oAo4tfRSfOokpNcbfrJuClI0

___________________________________________

Rafael Enciso - Crossfade 2025

Rafael Enciso és un baixista i compositor guanyador d'uns quants  premis, originari d’Ithaca (Nova York), que viu i treballa a la ciutat de Nova York des de 2021. Ràpidament s’ha convertit en una de les veus joves més distintives de l’escena jazzística novaiorquesa, treballant en la frontera entre jazz, música de cambra i ritmes postmoderns.

El seu disc d’estrena com a líder, Crossfade (2025), produït pel saxofonista Dayna Stephens, és un projecte que agafa la idea de “crossfade” com a metàfora de les transicions, la memòria i el canvi. L’àlbum neix de la reflexió sobre el temps i els canvis cíclics de la natura i la societat, i les peces parteixen d’imatges naturals i emocionals, amb un aire molt narratiu i una escriptura pensada perquè la música respiri i es transformi amb fluïdesa

Els músics són: Rafael Enciso, contrabaix; Nicola Caminiti, saxo alt; Dayna Stephens, saxo tenor; Jahari Stampley, orgue; Gabriel Chakarji, piano; Miguel Russell, bateria. La producció és de Dayna Stephens, amb enregistrament de Todd Carder i mescla/masterització de Dave Darlington, i el conjunt es presenta com un projecte molt personal i madur.

Escoltem: Waterfall

https://rafaelenciso.bandcamp.com/album/crossfade-2

_____________________________

Human Being Human Being 2026

El disc Being és una col·laboració entre el trio danès Human Being Human i el saxofonista nord-americà Chris Cheek. Publicat per April Records el 16 de gener de 2026, el treball gira al voltant de la idea de la condició humana, la convivència i l’impacte de la humanitat sobre el món. El grup combina lirisme nòrdic, sensibilitat melòdica i una pulsació rítmica moderna, amb un enregistrament molt espontani.

Les notes del disc destaquen la química immediata entre el trio i Chris Cheek, així com el caràcter contemplatiu i orgànic de les composicions de Torben Bjørnskov. El mateix Bjørnskov defineix el jazz com una música oberta a totes les cultures i persones, i aquesta idea impregna tot el projecte.

Músics: Torben Bjørnskov (contrabaix), Esben Tjalve (piano), Frederik Bülow (bateria), Chris Cheek (saxos).

Escoltem: Human Rights, Being 

https://humanbeinghuman.bandcamp.com/album/being

_________________________________________________

Nabou - Indigo 2026

El disc Indigo de N∆BOU (Nabou Claerhout) és un treball de quartet que vol marcar una nova etapa creativa de la trombonista belga, amb una orientació clara cap al canvi, la transformació i la recerca de noves textures sonores.

És el tercer àlbum del quartet, i presenta una formació renovada amb músics de l’escena europea: guitarra, contrabaix i bateria com a base instrumental, amb el trombó de Claerhout com a veu central del discurs musical.

El trombó de Claerhout és tractat de manera poc convencional, sovint processat amb efectes per crear una sonoritat més vocal, íntima i fragmentada, que guia el conjunt del disc.

Nabou Claerhout (trombó), Gijs Idema (guitarra elèctrica), Trui Amerlinck (contrabaix), Daniel Jonkers (bateria)

Escoltem: Consent (for Stijn), Parallellepipedum 

https://nabou.bandcamp.com/album/indigo

Jazz Expresso a Sants 3 Ràdio (02-10-26) 1173: Entrevista a Pablo Sanmamed. A Estrela Mostrada. Tradició, improvisació, creació contemporània.

 

Pablo Sanmamed — A Estrela Mostrada. Tradició, improvisació i creació contemporània

Pablo Sanmamed és un músic i contrabaixista gallec que ha anat construint una trajectòria marcada per la curiositat, la improvisació i la recerca de nous llenguatges a partir de la tradició. La seva música transita entre el jazz, les músiques antigues i tradicionals de la península, la composició contemporània i la improvisació, sempre amb una mirada molt personal.
Amb projectes com Ben Vennas Maio i A Estrela Mostrada, Sanmamed s'apropa a repertoris de diferents èpoques per transformar-los i portar-los cap a un terreny propi, on les melodies antigues conviuen amb harmonies modernes, polirítmies, improvisació i una instrumentació poc habitual. En aquest procés, la tradició no apareix tant com un patrimoni intocable sinó com un punt de partida per experimentar.
Parlem amb ell sobre els seus inicis, el descobriment de la música com a camí vital, el contrabaix, les seves influències, la literatura i les altres arts, la gestació dels seus projectes, el procés de composició i gravació, i la manera d'entendre avui la relació entre música antiga, jazz i improvisació.

A Estrela Mostrada 🎉O sexteto liderado por Sanmamed ao contrabaixo integra voces e instrumentos que transcenden fronteiras: a salterista Begoña Olavide, a cantante Elena Tarrats, o violagambista Xurxo Varela, o pianista Iago Mourinho e o percusionista Chus Pazos.  

Ben Venas Maio (2020) - Ben Vennas Maio

Ben Venas Maio (2020) - O Fondo do Mar

16/04 (2018) - De BCN a SCQ

A Estrela Mostrada (2026) - Messatges

A Estrela Mostrada (2026) - Por que trovar?

A Estrela Mostrada (2026) - A Estrela Mostrada

A Estrela Mostrada (2026) - Ondas do Mar de Vigo

A Estrela Mostrada (2026) - Adicado a Q

______________________________________________________

Entrevista a Pablo Sanmamed.

En aquesta entrevista, el contrabaixista i compositor gallec Pablo Sanmamed rep al Jazz Expresso a pocs quilòmetres de la plaça de l'Obradoiro de Santiago, per parlar del seu darrer disc, A Estrela Mostrada* (2026), i repassar una trajectòria que arrenca als dotze anys, quan va començar a tocar en grups de rock i punk abans de formar-se acadèmicament en violoncel i piano al Conservatori de Santiago.

Formació i primers passos

Sanmamed recorda que la seva relació amb la música va començar d'hora, influenciat pel fet que el seu pare tocava la mandolina, tot i que no era un músic dedicat. Als onze o dotze anys va entrar en un grup de rock com a guitarrista i després com a baixista elèctric, una experiència que el va portar a buscar formació reglada. Va estudiar violoncel amb Dalibor Sebestnik —un músic integral que també havia estudiat trombó i tocava el baix— i després va passar al piano. Va ser el mateix Dalibor qui li va suggerir que es passés al contrabaix, davant la necessitat d'un contrabaixista per a un concert.

Més endavant va ampliar la seva formació amb professors com Paco Charlín, Quique Alvarado, Mariano Martos i Iñigo Azurmendi, aprofitant qualsevol oportunitat per aprendre de músics que tocaven el contrabaix a Galícia. Paral·lelament a la formació clàssica, un amic saxofonista el va introduir en el jazz, començant pels standards, i així va descobrir la improvisació com a eina d'expressió i l'harmonia contemporània com a llenguatge per abordar estils diversos, des del jazz fins al folk.

Referents i manera d'entendre el contrabaix

Quan se li pregunta pels referents, Sanmamed evita citar un sol nom i subratlla la importància d'escoltar molta gent, des de clàssics com Ray Brown o Ron Carter —del qual destaca la vigència als 84 anys, amb concerts diaris al Birdland i un podcast propi— fins a músics contemporanis poc coneguts que apareixen a Spotify amb poques reproduccions. Per a ell, escoltar àmpliament és una pràctica "molt higiènica" que alimenta la pròpia manera de tocar.

Galícia com a context musical

Sanmamed defensa que Galícia té "molt amor per la música" en totes les seves facetes —jazz, clàssica, folk, electrònica— i que això es tradueix en una vida musical intensa, sostinguda en part per tradicions com les bandes municipals. Això ha generat un entorn on molta gent toca, encara que no sigui en grans escenaris, i on hi ha un respecte profund per la pràctica musical.

Silenci, espai i evolució estètica

Sobre la relació amb el silenci i l'espai, admet que de jove tendia a "tocar mass notes", una dinàmica que va canviant amb l'edat i la maduresa. Això no vol dir que tocar moltes notes sigui sempre un defecte: depèn de l'estètica del repertori. Per exemple, un concert barroco o clàssic pot exigir virtuosisme i densitat, no com a exhibició sinó com a part del llenguatge.

Col·laboracions i discografia

Sanmamed considera que totes les seves col·laboracions han estat importants, perquè de cada gravació s'aprèn alguna cosa. Recorda que als anys noranta les sessions d'enregistrament eren molt diferents: es gravava per pistes, sovint amb metrònom i sense context, una metodologia que avui ha donat pas a gravacions més orgàniques que valoren el conjunt per sobre de la perfecció individual.

Entre les seves col·laboracions destaquen projectes  que el van portar a tocar a Barcelona al festival Tradicionàrius (cap al 1996-97) amb el grup folk Fía na  Roca, una experiència que va sortir fins i tot a TV3. D'aquella època li va quedar una petita melodia d'Alfons X que després va integrar en el disc que presentem avui, A Estrela Mostrada.

Els tres darrers discos: continuïtat i ruptura

Els seus tres últims àlbums —Ben Vennas Maio* (2020), Zugunruhe* (2023) i A Estrela Mostrada* (2026)— formen un itinerari amb continuïtats i ruptures.

• Ben Vennas Maio* neix com un projecte per explorar les Cantigas de Santa Maria d'Alfons X el Savi des d'una perspectiva que uneix música medieval i jazz. Va sorgir per encàrrec d'una discogràfica que li demanava alguna cosa diferent dels seus discos de trio, i aprofitant una ajuda econòmica guanyada per concurs.

• Zugunruhe* (2023) és un disc de trio o quartet que incorpora un oboè/corn anglès, allunyant-se del so més tradicional de trompeta en context jazzístic. Va guanyar el primer premi dels Premios Martín Códax, un reconeixement que va validar la seva aposta per integrar instruments i llenguatges poc habituals en aquest context.

• A Estrela Mostrada* (2026) és la continuació natural de Ben Vennas Maio, amb una concepció més peninsular: incorpora temes en occità (per la veu d'Elena Tarrats, catalana), música de trobadors portuguesos i una peça d'estètica andalusí, gràcies a la col·laboració de Begoña Olavide, especialista en música andalusí.

Les portades de Ben vennas Maio (2020) i A Estrela Mostrada (2026), de Pablo Sanmamed, formen un díptic visual i conceptual molt coherent. Tots dos discos combinen música medieval i jazz amb textos literaris i fotografia, i van ser editats per aCentral Folque en vinil.

El fotògraf i responsable de l’apartat artístic és Eutropio Rodríguez. No és només l’autor d’una imatge de portada: les seves fotografies formen part de la construcció narrativa dels discos i dialoguen amb la música i els textos.

En el cas de Ben vennas Maio, la proposta visual s’inspira en les Maias, figures femenines vinculades a la primavera i caracteritzades amb motius florals. Les fotografies tenen un aire ritual, simbòlic i hipnòtic, més proper a una evocació poètica que no pas a una simple fotografia promocional.

La model és Celtia. La portada de A Estrela Mostrada recupera la mateixa noia, fotografiada diversos anys després. Això converteix els dos àlbums en una mena de projecte fotogràfic continuat: el temps que passa sobre el mateix rostre i sobre la mateixa figura femenina esdevé un element central.

Eutropio Rodriguez es també el responsable del concepte i les extraordinàries fotografies del disc Zugunruhe.

Sanmamed explica que intercala discos instrumentals (trio/quartet) amb discos de música cantada perquè això li exigeix "pensar d'una manera diferent". Tant Ben Vennas Maio com A Estrela Mostrada els concep més com a arranjaments sobre música antiga que com a composicions originals, tot i que hi ha peces pròpies basades en melodies antigues.

El títol A Estrela Mostrada i la dimensió espiritual

El títol del disc surt directament de les Cantigas de Santa Maria: en un dels textos apareix la idea de "mostrar", i això, juntament amb una estètica vinculada a l'hivern i el Nadal, va donar peu al concepte del disc. La portada manté la mateixa noia que a Ben Vennas Maio, ara quatre anys més gran, per reflectir el pas del temps dins del projecte.masjazzdigital+1

Pel que fa a la dimensió religiosa de les cantigues, Sanmamed reconeix que aquest era el punt que més li "rechinava", perquè no es considera una persona religiosa, encara que sí espiritual. Per això va intentar descontextualitzar les lletres tot el possible, centrar-se en la música i evitar que el disc es llegís només des d'una perspectiva confessional.

Tensió entre melodia antiga i harmonia contemporània

Un dels motors del projecte és la tensió entre melodies medievals i harmonies absolutament contemporànies. Sanmamed subratlla que les cantigues són modals, cosa que li permet tractar-les com a centres tonals o modals i harmonitzar-les lliurement, utilitzant les notes de la melodia com a tensions dels acords. Això li dona molta llibertat tonal i li permet modular, sovint per terceres menors, buscant colors emocionals més que no pas solucions purament tècniques.

El ritme també és clau: prefereix construir els temes a partir del ritme abans que de l'harmonia, jugant amb irregularitats. A Estrela Mostrada és més regular que el disc anterior: hi ha compassos de 3/4, però gairebé cap 4/4 estricte, a diferència de composicions més experimentals dels noranta basades en 5/4 , 7/4 o altres amalgames. De fet, defensa que els compassos simples com el 4/4 són històricament molt antics dins la tradició europea, i que les amalgames (5/8, 7/8, etc.) també formen part de la música popular: recorda com el seu sogre, de Valladolid, cantava cançons en 5/8 sense plantejar-se la mètrica.

Dificultats i equip humà

Una de les peces més difícils de portar al seu llenguatge va ser "Por qué trovar", una composició pròpia basada en les cantigues 247 i 248, en 7/4. La notació antiga és interpretativa i li va costar trobar una manera natural de fer encaixar la melodia dins d'aquesta mètrica irregular

Sanmamed insisteix en la importància de trobar l'equip adequat: per a aquests projectes ha comptat amb músics com Elena Tarrats (veu), Xurxo Varela (viola de gamba), Begoña Olavide (salteri, veu), Iago Mourinho (piano) i Chus Pazos (bateria), entre d'altres. Subratlla que una bona intèrpret com Elena Tarrats és capaç de defensar melodies molt senzilles aparentment, fins i tot amb harmonies complexes sota, "anant a tir fet".

Projecte obert i futur

Ben Vennas Maio va quedar "obert" com a projecte, i això el va portar naturalment a A Estrela Mostrada. Sanmamed reconeix que hi va haver molts descartes per limitacions del format vinil, i que li agradaria continuar la sèrie amb un tercer i un quart disc, obrint-se cap a una mirada més europea, explorant repertoris d'Anglaterra i altres tradicions.

Agraïments  a Casa de Amancio, escenari de l'entrevista .https://casadeamancio.com/