______________________________________________________
Katia i Marielle Labèque - 55 2026
Les germanes Katia i Marielle Labèque són un duo de piano francès d'abast excepcional. Van començar ben joves: el 1970, amb només 17 i 19 anys, van gravar el seu primer disc sota la direcció d'Olivier Messiaen, que les va triar personalment per a Visions de l'Amen. Al llarg de més de mig segle han travessat fronteres entre la música clàssica, contemporània, el jazz, el minimalisme i les tradicions populars, sempre amb una llibertat i una complicitat úniques.
El disc "55" (publicat el 12 de juny de 2026 per Deutsche Grammophon) celebra aquesta trajectòria amb una caixa de 3 CD que conté 55 peces: 25 de noves (gravades el 2025, amb estrenes mundials) i 30 d'arxiu (de 1970 a 2024). Té un interès especial per les compositores: 12 de les 55 peces són de vuit dones, com Fanny Mendelssohn, Lili Boulanger, Grażyna Bacewicz o Dora Pejačević. A més, l'edició inclou un llibret amb assaigs, context històric i fotografies de Brigitte Lacombe que retraten més de quatre dècades d'amistat i vida artística
Escoltem: We Will Meet Again (Evans)
_________________________________________________________________________
Abdullah Ibrahim, nascut com a Adolph Johannes Brand el 9 d'octubre de 1934 a Ciutat del Cap, ha estat un dels pianistes i compositors de jazz més transcendents del segle XX i XXI, i una figura cabdal en la resistència cultural contra l'apartheid a Sud-àfrica. La seva mort, el passat 15 de juny de 2026 als 91 anys, ha tancat una de les carreres més profundes i espirituals de la música contemporània, amb un llegat que va molt més enllà del jazz per endinsar-se en la memòria col·lectiva del seu poble.
Els seus inicis musicals van ser precoços i marcats per l'entorn familiar: va començar a tocar el piano als set anys, influït per la seva àvia i la seva mare, que tocaven a l'església. Amb només quinze anys ja debutava professionalment, i a finals dels anys cinquanta va formar part dels Jazz Epistles, el primer grup de jazz sud-africà que va gravar un disc amb músics negres, un fet revolucionari en aquell context. Però la seva música, carregada de llibertat i denúncia sorda, era vista com a subversiva pel règim de l'apartheid, i el 1962 va optar per l'exili.
A Zuric, la seva vida va fer un gir decisiu quan Duke Ellington el va descobrir i li va produir el primer disc, Duke Ellington Presents the Dollar Brand Trio. Aquell impuls el va portar als Estats Units, on va actuar al Festival de Newport. El 1968 es va convertir a l'islam i va adoptar el nom d'Abdullah Ibrahim, un canvi que va aprofundir la seva dimensió espiritual i el va connectar encara més amb les arrels africanes de la seva música.
El 1974 va compondre Mannenberg, una peça que es va convertir en un himne no oficial de la resistència contra l'apartheid i que encara avui ressona com a símbol de lluita i esperança. Al llarg de la seva trajectòria, que inclou més de setanta àlbums, Ibrahim va construir un estil inconfusible que barreja les melodies i ritmes tradicionals sud-africans amb el jazz americà, el gospel i la música clàssica europea, creant una mena de meditació sonora universal. Nelson Mandela, amb qui compartia admiració mútua, el va arribar a anomenar "el nostre Mozart", reconeixent-ne la genialitat i la importància per a la identitat cultural del país.
Des del 2012 residia a Alemanya, però mai no va perdre el vincle amb Sud-àfrica. La seva última actuació va tenir lloc al Cape Town International Jazz Festival pocs mesos abans de morir, com un darrer retorn als orígens. La seva música, serena i alhora incisiva, continua sent un pont entre continents i un testimoni de com l'art pot sostenir la dignitat d'un poble en els moments més foscos.
Abdullah Ibrahim - The Balance - 2019
Va ser el primer àlbum del pianista sud-africà en quatre anys, gravat en un sol dia als estudis RAK de Londres amb el seu septet de llarga trajectòria, Ekaya. El títol reflecteix l'equilibri que Ibrahim cerca entre diferents narratives i estats: peces amb banda completa i improvisacions per a piano sol, energia i melancolia, celebració i contingència.
Abdullah Ibrahim (piano), Noah Jackson (contrabaix i violoncel), Alec Dankworth (contrabaix), Will Terrill (bateria), Adam Glasser (harmònica cromàtica), Cleave Guyton Jr. (saxo alt, flauta i piccolo), Lance Bryant (saxo tenor), Andrae Murchison (trombó) i Marshall McDonald (saxo baríton).
Escoltem: Dreamtime
______________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada